|
Ambdues cultures varen conviure com a germans
respectant-se mútuament i respectant les creences de cadascú i fou, a partir del fet
social de les Germanies quan començaren a batejar, vulgues o no, a tots
els fidels de la religió mahometana que, fins aleshores, havien estat
autoritzats a practicar-la amb completa llibertat, és a dir el mateix que
havien fet ells, quan dominaven la península, amb els cristians anomenats
mossàrabs. S’acabà la pau i amb això augmentà l'odi i no per part
del sofrits representants de la cultura àrab, sinó per l'impuls egoista
d'aquells que lluitaven contra els senyors per les privacions que havien
de suportar i volien imposar-les a uns altres desafortunats. Les
incongruents guerres de religió continuen vives en tants i tants llocs de
l’ample món i palesen la incapacitat humana per conviure solidàriament
i amb tolerància. Aquest estat de coses va durar escassament un segle,
és a dir fins l’expulsió dels coneguts sota el nom de moriscos, des d’allò
del bateig no desitjat. I fou per aquest temps quan començaren a
proliferar els festeigs commemoratius de la pírrica victòria.
Les dues característiques de la festa de Moros i Cristians podríem
concretar-les en la lluita armada i en la febre religiosa, és a dir la
conquesta del castell, la rendició del rei moro i l’obediència a la
creença aliena. Eixa seria la tradició, la commemoració d’un fet
transcendental de la nostra història, però, a hores d’ara, dintre d’un
ordre general, cada poble té la seua particular interpretació de la
festa i així podem veure filades que res tenen a veure amb aquella
època, com ho poden ser les protagonitzades per les dones que, dit siga
en honor a la veritat, li donen color i alegria a l’espectacle. I d’aquelles,
altres que sols pel seu nom ja es desqualifiquen, doncs sembla que es
tracta de comparses que pertanyen a una altra tradició, a un altre fet
històric, com podria ser la guerra, del segle passat, contra els franxutes, però,
com que també fan festa, benvingudes siguen i encara que no
es corresponguen amb allò que, segons els estudiosos de la festa
valenciana, fou l’autèntic origen desconegut, en l’actualitat, per
bona part dels integrants dels festeigs als qui hem volgut posar en el seu
coneixement el possible fonament dels actes guerrers nascuts en temps de
pau, però que mantenen en el record el triomf del bàndol cristià.
El pas del temps, el desconeixement de la història i el poc o nul
interès en profunditzar en el món propi han fet que, per damunt de
qualsevol altra consideració, i en alguns llocs determinats, s’haja
pensat massa en l’espectacle, pensant, precisament, en l’atracció
turística. L’espectacular estufera de les capitanies, la fastuosa
vestimenta utilitzada en les desfilades, la proliferació de bandes de
música i tota la parafernalia muntada per enlluernar, no són altra cosa
que un afany de superació encaminat a posar-lo en l‘aparador de la
curiositat pública, és a dir a interessar al turista, quasi sempre
estranger que roman bocabadat front a les desfilades multicolors. Açò no
vol dir que la festa haja perdut interès local. Ja se sap que mig poble
intervé d’alguna forma en la seua preparació i per l’altra meitat de
la població, a la que li pot resultar monòtona i repetidora l‘actuació
d’algunes comparses, l‘originalitat dels festers ha fet possible la
realització d’un nou espectacle afegit com ho és el cas de la mostra
humorística que rep el beneplàcit de tots en general.
Els puristes de la
festa - encara en queden - no veien amb bons ulls les innovacions i
haguessin volgut que tot es mantinguera dintre d’uns cànons
restrictius, però l’avenç no es pot parar - i mal si així fos - i allò
de renovar-se o morir també conta a l’hora d’impulsar el
desenvolupament dels festeigs, perquè, a hores d’ara, ja no es tracta
de mantenir ferma la tradició nascuda en un temps d’absolut domini
cristià i d’ignorància quasi absoluta de les seves arrels, sinó d’oferir
un espectacle de música i color, sense que hom li done importància als
anacronismes incrustats en els diversos actes festius, unes
incongruències de les que no s’han pogut sostraureu ni els mateixos
alcoians, espill en el que solen mirar-se la major part de les viles,
ciutats i poblacions valencianes. El poble pla, l‘espectador ocasional i
fins i tot els propis festers no presten ni poca ni molta atenció a l’assumpte.
La festa és la festa, cada dia més arrelada al costumari popular, i
resultaria difícil, per no dir impossible, treure qualsevol dels actes
del programa habitual.
I després d’aquestes disquisicions o elucubracions m’agradaria
formular un prec, amb tot el respecte que la Junta de Moros i Cristians
del meu poble, i la festa, en general, en mereix, consistent en permetre
que, almenys cada quinquenni, guanyaren el castell els moros. La fórmula
la desconec, els inconvenients els ignore, les repercussions no m’afecten,
els pregons - el nostre poble és dels pocs que fan els parlaments en
valencià - no serien problema i si hi hagués bona voluntat es podria
portar endavant el tema, perquè, en aquest cas concret, no hi hauria cap
tipus de paracronisme, doncs Benissa, com el seu nom ho proclama, va
nàixer mora, àrabs són bona part dels seus costums, els topònims del
seu terme, l’aspecte físic d’alguns de nosaltres i, no hem d’oblidar
que aquí, al redós de La Solana i Bèrnia, va nàixer el primer fill il·lustre del poble i, a més a més, portava el seu nom - Muhammad Ben-Isa
Ibn Al- Labbana - i que fou un poeta força estimat pel rei de la taifa de
Dénia i per tants altres al llarg de la seua vida viatgera, com ho foren
els de Córdoba, Sevilla i, finalment, Mallorca, és a dir prop de casa on
ja no pogué tornar. El nom amb el que era conegut i amb el qual passà a
la història era el de Ibn Al-Labbana, el fill de la lletera doncs la seua
mare, possiblement viuda de guerra, tenia un ramat de cabres i es dedicava
a la venda de llet per tot arreu de la comarca fins que el fill fou
adoptat, culturalment, pel reietó denier, un autèntic amador de la
música i la poesia.
No és xanxa, ni verba, és, senzillament, una opinió que amb tota
seguretat no ha de trobar ressò per atrevida, inoportuna i, possiblement
descabellada, però podria afirmar, sense por a equivocar-me, que si els
dos grans i primers capitans -el rei Jaume I, i Al-Azraq, segons el
suggeriment momblanquista - que amb les seues rivalitats donaren peu al
naixement d’una festa de la que els benissencs celebrem, en aquest any
que remata el segle, les seves noces d’argent, no veurien mal aquest
tipus de pacte que, al parer de l‘autor, seria ben just i, sense dubte,
radicalment original.
|